Els camins del cos

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Camins del cos és el resultat d’actuacions al carrer, observacions i estudis personals realitzats a la meva ciutat en els últims quatre anys. Acompanyada d’artistes visuals, músics, historiadors i arquitectes als que no els ha estat indiferent la desconstrucció social de les ciutats hem passejat, valorat, conversat, actuat i reivindicat la necessitat d’una ciutat més humana, més propera i respectuosa amb l’home i el medi ambient.

Hem valorat l’espai públic com a espai de cultura, i creació, com un espai transformador i denunciem la seva sistemàtica desaparició per espais no habitables, espais que no generen cap tipus de compromís social, cap curiositat per l’existència i naturalesa dels demés, espais d’experiències passives. Els camins del cos proposa omplir l’espai de moviment i de dansa, de la seva capacitat comunicativa, espontània i expressiva per retrobar-nos amb el cos que habita la ciutat, el cos que camina i es relaciona amb la ciutat, el cos que mira, observa  i actua, que decideix, que es relaciona amb el seu entorn.

Simbiogènessis

Ens movem en grup, la unió i cooperació ens permet avançar. Una experiència en moviment sobre la interconnexió i la interdependència de la vida a la terra que ens porta una actitud d’humilitat ecològica. Sortim del c/xxxxxx i avançarem fins arribar al c/xxxxxxx. Durada aproximada 15 minuts.

La idea  de l’evolució de les espècies com una lluita cruenta, implacable e inflexible (distorsió popular de la tesis darwiniana) ja no té on sostenir-se. Durant les últimes dècades les proves fòssils de l’existència de la vida microbiana primitiva, la descodificació de l’ADN, els descobriments en relació a la composició de les nostre cèl·lules, han  fet saltar per l’ aire  aquesta  teoria de l’evolució sobre  la supervivència dels més ben dotats i els més competitius.  Teoria que per altra banda justifica les guerres, el maltractament a altres éssers vius,  la pobresa extrema, etc. La vida no va ocupar la terra a través de lluites sagnants, sinó a través de la cooperació contínua, estreta interacció i mútua dependència entre formes de vida. La vida  va ocupar la terra estenent una àmplia  xarxa de col·laboracions a partir de les quals és va anar fent cada vegada més complexa, integrant unes formes de vida amb altres en comptes de destruir-se unes a les altres. La simbiosis, la unió dels diferents organismes per formar nous col·lectius ha sigut la força més gran de canvi sobre la terra.

Simbiogènesis, terme impulsat per Lynn Margulis (1998) és una proposta en moviment de cossos que es van unint i canviant a cada moment a l’entrar en relació amb altres cossos. Cossos que per avançar han d’adaptar-se, recolzar-se, donar recolzament, cedir, prendre la iniciativa. Simbiogènesis  és un moviment continuo que avança creant una vivència del temps present, conscient i únic. Una vivència de cooperació, de re-crear-se contínuament, una experiència de grup, on tots som necessaris i tots depenem de tots, del moviment d’una persona dependrà el que fa el grup.

Simbiogènesis és una denuncia a qualsevol forma de discriminació, violència,  superioritat per raça, espècie, gènere o identitat.